Registren més de 300 vestigis arqueològics al Parc Nacional d’Aigüestortes

UAB_PNAESM4

  • Un equip d’arqueòlegs liderat per la UAB ha documentat i mapejat al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici 344 vestigis arqueològics, majoritàriament situats a més de 2200 metres d’altitud.• La prospecció sistemàtica de la superfície ha revelat un territori fortament humanitzat, difícil d’imaginar pocs anys enrere, ocupat fa més de 10.000 anys.
  • La major part són restes arquitectòniques a l’aire lliure -murs, tancats i possibles estructures de vivendes-. La resta són abrics a les roques i un petit conjunt de cercles de pedres, encara sense excavar, que podrien representar monuments funeraris.
  • La majoria està per sobre l’actual límit superior del bosc, el què referma la vinculació de l’ocupació humana amb les pràctiques ramaderes.

Un equip d’investigadors liderat per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) ha identificat al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (PNAESM) un total de 344 vestigis arqueològics, el què el fa una de les zones de muntanya europees amb més intensitat de registres documentats.

Les dades són fruit d’un programa de recerca d’arqueologia de muntanya encarregat per la Direcció del Parc Nacional i realitzat al llarg de deu anys (2004-2014), que ha incorporat l’estudi de prospecció sistemàtica de superfície a la seva metodologia.

La idoneïtat d’incloure aquesta metodologia a la recerca arqueològica i paleoecològica tradicionals en l’alta muntanya i els resultats associats obtinguts els han explicat en un article a Quaternary International, en què han repassat també les troballes realitzades al llarg de més d’una dècada.

“El nostre coneixement sobre el passat històric i arqueològic del Parc ha canviat radicalment, en revelar un territori humanitzat difícil d’imaginar pocs anys enrere. L’any 2001 no hi havia cap registre arqueològic de les zones estudiades, només coneixíem uns pocs vestigis per referència oral dels ramaders. El que tenim ara contradiu la nostra percepció de les zones de muntanya com a reserves naturals, preservades de la intervenció humana”, indiquen els autors en l’article.

“La recerca constata igualment que la majoria dels registres es localitzen per sobre l’actual límit superior del bosc, dins o molt a prop de zones de pastura. Aquest fenomen referma la vinculació de l’ocupació humana del territori amb les pràctiques ramaderes i, alhora, obre la incògnita sobre el grau de responsabilitat humana sobre els paisatges de prats actuals per sobre dels 2200 m d’ altitud”, explica Ermengol Gassiot, professor del departament de Prehistòria i director del Grup d’Arqueologia d’Alta Muntanya, que coordina el projecte.

UAB_PNAESM1

Rastrejant el Parc

Per detectar-hi les restes, especialment per sobre dels 2000 metres d’altitud, han rastrejat la superfície del Parc dividint-la en transsectes, i, complementàriament, han fet servir sistemes de detecció remota (LIDAR), mapes ortofotogràfics i fotografia aèria. Les dades obtingudes s’han projectat en un Sistema d’Informació Geogràfica del patrimoni arqueològic del Parc Nacional, que en facilita la seva gestió i anàlisi.

Això els ha permès tenir una perspectiva més general sobre la dimensió espacial de les pràctiques socials que s’hi van dur a terme i avançar patrons d’ocupació al llarg del temps. També proposar una nova definició, interpretació i documentació dels vestigis identificats, que inclouen principalment restes arquitectòniques, però també abrics, túmuls i troballes aïllades d’objectes com ara ganivets de sílex i recipients ceràmics.

La majoria dels jaciments identificats, 221, són restes arquitectòniques a l’aire lliure: murs, tancats de diferent mida i funcionalitat i possibles estructures de vivendes, molts dels quals interrelacionats formant assentaments complexos. La resta són abrics que aprofiten acumulacions d’origen glaciar de grans blocs de roca, molts amb estructures, com murs per a la distribució interior i per protegir l’entrada. Finalment, un petit conjunt de cercles de pedres podrien representar monuments funeraris, tot i que de moment no se n’ha excavat cap.
Els vestigis es troben principalment en els circs glacials i en les valls secundàries del Parc, pròxims a rierols, rius o llacs, principalment en zones actuals de pastures i praderies.

En zones altes i en tarteres
El fet que la majoria de les restes estiguin en les zones més elevades ha sorprès els investigadors. 165 es troben entre els 2200 i 2400 metres d’altitud, una zona que només suposa el 25% del Parc; i entre els 2400 i 2600 m, el 27% del Parc, n’hi ha 69. Per sobre dels 2600 encara n’hi ha deu més. Els ubicats a major altura no són ni més petits ni menys importants que els de les zones més baixes, contra el que es podria pensar en un principi, pel desplaçament humà cap a les valls o a la major dificultat per transportar-hi càrregues.

Un altre element sorprenent ha estat la presència de fins a 69 jaciments, sovint de grans dimensions i alguns amb ocupacions de diverses èpoques, ubicats en zones de tartera, un tipus de terreny a priori poc amable per a l’assentament humà i que ara es presenta també com un espai d’interès arqueològic.

Ocupació continuada
Al llarg d’aquests deu anys, els investigadors han realitzat 76 datacions de Carboni 14 de 39 d’aquests jaciments, el què fa del Parc una de les àrees amb informació cronològica més detallada dels Pirineus i dels sistemes muntanyosos d’Europa. En total, les dates registrades suggereixen una ocupació humana continuada al territori des de fa uns 10.700 anys.

En destaca l’elevada presència de jaciments de finals del Neolític, entre els anys 3400 i 2300 a. C., mentre que en els 2000 anys posteriors -del 2300 al 300-, durant tota l’Edat de Bronze i de Ferro, se’n constata una reducció important. Les úniques evidències arqueològiques d’aquest període consisteixen en dipòsits de materials de diferents tipus de ceràmica del segon mil·lenni abans de Crist, i també possibles sepulcres.

Aquestes dades es contradiuen amb els registres paleoambientals –pol·len o carbó- que s’han trobat del mateix període en altres zones alpines i subalpines dels voltants del Parc i que mostren un increment de l’impacte humà sobre la vegetació en aquesta època. Això fa pensar als investigadors que tot i que no es va produir un abandonament del territori, sí que deuria haver-hi un canvi en els patrons d’assentament entre ambdós períodes. Al PNAESM, els abrics en les roques es van abandonar, potser a favor d’assentaments a l’aire lliure més grans, malgrat que nos els han pogut detectar arqueològicament. L’absència de prospeccions de superfície en altituds més baixes, com les serralades exteriors del Parc o en les valls pre-pirinenques dels rius Noguera Pallaresa i Ribagorçana, fa difícil poder comparar les dues àrees per valorar si aquest aparent buit va ser, o no, un fenomen local.

“La presència de registres arqueològics de períodes posteriors va augmentant progressivament, especialment entre els segles IV d.C. i el segle XIV, per decréixer cap a principis del segle XX. Molts dels jaciments van ser ocupats al llarg de diferents èpoques, el què ens mostra un territori que ha format part important de les dinàmiques socials i econòmiques de la zona des de la Prehistòria fins avui dia”, apunta Ermengol Gassiot.

Ampliació al Pirineu aragonès
La recerca continua per ampliar el nombre i l’extensió de les excavacions i acabar de rastrejar algunes zones pendents, el què probablement augmentarà la xifra de vestigis registrada fins ara. Al mateix temps, els investigadors han ampliat l’estudi de prospecció de superfície al Pirineu aragonès i és molt possible que també ho facin a l’andorrà.

Al seu parer, les noves tècniques utilitzades en l’estudi de prospecció s’estan revelant com una eina primordial per fer recerca a les zones d’alta muntanya i per demostrar que les que, fins fa poc més de vint anys, s’han anomenat zones marginals en la recerca arqueològica, no ho han estat tant.

En la recerca, a més d’investigadors dels departaments de Prehistòria, Geografia, Biologia Animal, de Biologia Vegetal i d’Ecologia de la UAB, han participat investigadors de la Institució Milà i Fontanals (IMF-CSIC) i del Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS).

Font: Universitat Autònoma de Barcelona